Feeds:
Entrades
Comentaris

Avui s’estrena, en català, Divergent, film basat en el llibre homònim i primer lliurament de la saga creada per la joveníssima autora americana Veronica Roth. I és que Divergent (la novel·la) és de 2011, quan Roth només tenia 21 anys i encara anava a la universitat (estudis d’escriptura creativa).

Divergent s’emmarca en la revifada que estant experimentant dos gèneres: el de les distòpies -o societats futuristes que mostren el contrari a una organització ideal, tal com succeeix en les utopies- i el cinema anomenat “per a joves adults” -literalment, en anglès- i que depassa àmpliament el públic estrictament adolescent, si un s’adscriu a la definició del terme. La situació particular d’aquest darrer gènere es va iniciar amb el fenomen Crepuscle, que va depassar les fronteres d’edat de manera aclaparadora a escala mundial i que va arrossegar el mateix públic a d’altres sagues com The Hunger Games -Els Jocs de la Fam- i, més endavant, la trilogia Divergent.

divergent lo

En un món en què la comunicació interpersonal s’ha reduït substancialment per la realitat virtual, el rol de la religió en el món occidental ha disminuït en picat i es denota una manca de principis, atès el buit deixat per la religió i la manca de causes per les quals lluitar, no deixa de ser curiós el creixement del gènere distòpic, que planteja qüestions de reflexió social considerables i que no és, habitualment, de fàcil digestió.

Manca de causes no per una manca real -tot i que es tracta de generacions, almenys les occidentals, que no han experimentat ni grans guerres com la 1a o la 2a guerres mundials, ni postguerres-, ja que la crisi econòmica segueix essent devastadora al món occidental inclosos els Estats Units, i les altres crisis que han desaparegut tapades per la financera (com ara l’ambiental, que segueix existint, simplement, ha passat a segon pla), sinó provocada per una sobreprotecció dels progenitors, així com el culte exclusiu a la diversió, tot rebutjant la profunditat o les qüestions existencials i ideològiques.

En aquest context i, vingui d’on vingui, promoure una certa reflexió social sobre la humanitat, l’organització de la societat o la política, entre aquestes generacions buides de contingut, sempre és positiva.

 

Dit això, quatre mots sobre el món de Divergent que mostra el film: el context és un Chicago futurista on la societat viu envoltada per un mur -inseriu aquí totes les comparacions possibles-, després d’una guerra devastadora per a la humanitat. Aquest punt de partida, comú a totes les distòpies, porta a una organització específica de la societat humana -l’objecte de la reflexió i comparació amb qüestions consubstancials al món real actual-, en aquest cas, societat que ha dividit els humans en 5 grups diferents -faccions-, cadascun segons un tret de la personalitat concret. Intrepidesa (valor), honestedat, amistat (cordialitat), erudició i abnegació (altruisme) són els 5 trets en què s’organitza la societat de Divergent, on les famílies es divideixen en pro de la personalitat de cada individu, el govern és confiat a la facció Abnegació, el conreu i l’alimentació, a Amistat, la justícia, a Honestedat i la seguretat i policia, a Intrepidesa. Erudició, que valora la ciència i el coneixement per damunt de tot plegat, jugarà un rol destacat en la desestabilització del sistema establert, que no admet individus “polifacètics”, anomenats “divergents”.

Divergent, dirigida per Neil Burger (Limitless), és, a banda d’una història social, la història personal de la jove Tris, que ha de triar a quina facció pertany –ergo el seu lloc al món-. El film tracta, doncs, qüestions d’identitat, creixement personal i inserció en la vida adulta, però també d’altres qüestions, com ara aspectes psicològics relacionats amb el tractament de les fòbies -teràpia de l’exposició- i la iniciació a la sexualitat, des d’un plantejament diferent a l’habitual promiscuïtat i precocitat fruit de la revolució emancipatòria de les generacions post baby boom.

Qui s’interessi per les qüestions existencials de la humanitat, política i organització social, possiblement trobarà el film poc contundent o ric en matèria reflexiva, que, malgrat que n’hi ha -i molta-, es mostra força clarament: aquesta és una de les característiques dels productes accessibles al gran públic. L’accessibilitat no és negativa, però i obté l’objectiu desitjat. Entre l’accessibilitat i el debat que generen els temes del film, hi ha la credibilitat i actuació dels actors protagonistes: Shailene Woodley i Theo James, Tris i Four respectivament, al film, a banda de Kate Winslet, que encarna “la dolenta de la pel·lícula”. Ni Woodley ni James aconsegueixen representar uns personatges complexos de manera brillant: a Woodley li falta expressivitat, força o el saber traslladar a la pantalla totes les capes de Tris; mentre que Four, en versió cinematogràfica, és massa afable i perd notòriament en ambigüitat, quan a la novel·la es tracta d’un personatge que en cap moment se sap exactament ni qui és ni de part de qui està. L’actuació de Kate Winslet és correcta, però no va més enllà d’això, i el seu personatge està poc desenvolupat.

Sigui com sigui, i si bé ni els actors encarnen uns personatges prou complexos ni la imatge és espectacular com a The Hunger Games – Catching Fire, Divergent és una pel·lícula correcta, presenta una història i elements de debat amb prou suc per a reflexions personals i discussions més enllà de què s’ha menjat -Facebook-, així com una excel·lent banda sonora instrumental -l’score, no la banda sonora original-, fruit de la productiva col·laboració entre els compositors Junkie XL i Hans Zimmer (The Dark Knight Rises, Inception o Madagascar).

El segon lliurament de la saga, Insurgent, ja està previst per al 2015.

 

TEXT: Mar Santacana

 

Dinosaur Jr concert 1 - E¦Çric Pa¦Çmies

Dinosaur Jr., a qui pocs mitjans esmenten, són un dels grups que, un cop sentit un acord, un sap de seguida que està davant d’una formació sòlida i de qualitat, malgrat que hagin actuat al festival en repetides ocasions i es tracti d’un grup prolífic pel que fa a concerts. Si bé no eren “la gran sorpresa” com ara el retorn a l’escenari de The Postal Service, Dinosaur Jr. són una aposta segura i imperdible; tot i que, segons alguns, al so li faltés potència –l’escenari Primavera, on van actuar, va rebre diverses crítiques de so, inclosa l’actuació de The Breeders–.

 

Dinosaur Jr concert 2 - E¦Çric Pa¦Çmies

En el repertori que van oferir, carregat de la guitarra contundent i sòlida de J Mascis –i és que quin professional, quina veterania, i sembla que el temps no passi per a ell, a diferència d’altres–, va incloure gairebé la meitat de cançons dels 80, que es diu aviat: fa entre 20 i 30 anys, d’això. Però no va ser només un recull de clàssics: també van incloure temes de l’últim disc I Bet on the Sky (2012) i de Where you been (1993), a banda de deixar lloc a les versions… inclosa “Just Like Heaven” de The Cure, cap al final. Un final guitarrer, per gaudir-ne absolutament, tant a dalt com a baix de l’escenari –com es podia veure en la cara d’alegria del dinosaure blanc–, amb “Sludgefeast” com a cloenda. I un misteri encara per resoldre: a la bateria vam veure algú a qui li havia crescut el cabell; no sabem qui és, però no va desentonar. Dinosaur Jr.: un clàssic que, per més que repeteixi, segueix essent un dels concerts del festival. Al grup de Boston li haurien de fer el carnet d’artista VIP al Primavera Sound.

 

The Breeders - Dani Canto¦ü

The Breeders, un altre clàssic alternatiu dels 90 i un dels caramels del Primavera Sound 2013, era una de les actuacions esperades, com a mínim per als nostàlgics i els fans que porten el nom dels Pixies marcat amb foc, i que no hem pogut mai veure’ls en directe per circumstàncies de la vida –i no per edat–, amb l’espina que queda clavada. En definitiva, The Breeders arribava amb una considerable expectativa, i més amb la promesa de rememoració de Last Splash (20è aniversari del disc), amb èxits com “Cannonball” o “No Aloha”. Contràriament a Dinosaur Jr., el grup de la baixista dels Pixies Kim Deal va decebre a l’actuació de divendres 24 de maig (21:30 h, Primavera), no va transmetre cap tipus d’energia i el concert va ser apàtic, malgrat els intents il·lusionats dels qui s’havien aplegat a l’escenari per rebre les germanes Deal amb els braços oberts. El disc va sonar, les cançons, també, la versió dels Beatles “Happiness is a Warm Gun”, cap al final, igualment. Però per si fos poca la desil·lusió, el grup va patir diversos talls de so enmig de les cançons; talls breus en la veu, però notoris.

 

 

TEXT: Mar Santacana

 

FOTOS: Èric Pàmies (Dinosaur Jr.) i Dani Cantó (The Breeders)