Feeds:
Entrades
Comentaris

Avui s’estrena, en català, Divergent, film basat en el llibre homònim i primer lliurament de la saga creada per la joveníssima autora americana Veronica Roth. I és que Divergent (la novel·la) és de 2011, quan Roth només tenia 21 anys i encara anava a la universitat (estudis d’escriptura creativa).

Divergent s’emmarca en la revifada que estant experimentant dos gèneres: el de les distòpies -o societats futuristes que mostren el contrari a una organització ideal, tal com succeeix en les utopies- i el cinema anomenat “per a joves adults” -literalment, en anglès- i que depassa àmpliament el públic estrictament adolescent, si un s’adscriu a la definició del terme. La situació particular d’aquest darrer gènere es va iniciar amb el fenomen Crepuscle, que va depassar les fronteres d’edat de manera aclaparadora a escala mundial i que va arrossegar el mateix públic a d’altres sagues com The Hunger Games -Els Jocs de la Fam- i, més endavant, la trilogia Divergent.

divergent lo

En un món en què la comunicació interpersonal s’ha reduït substancialment per la realitat virtual, el rol de la religió en el món occidental ha disminuït en picat i es denota una manca de principis, atès el buit deixat per la religió i la manca de causes per les quals lluitar, no deixa de ser curiós el creixement del gènere distòpic, que planteja qüestions de reflexió social considerables i que no és, habitualment, de fàcil digestió.

Manca de causes no per una manca real -tot i que es tracta de generacions, almenys les occidentals, que no han experimentat ni grans guerres com la 1a o la 2a guerres mundials, ni postguerres-, ja que la crisi econòmica segueix essent devastadora al món occidental inclosos els Estats Units, i les altres crisis que han desaparegut tapades per la financera (com ara l’ambiental, que segueix existint, simplement, ha passat a segon pla), sinó provocada per una sobreprotecció dels progenitors, així com el culte exclusiu a la diversió, tot rebutjant la profunditat o les qüestions existencials i ideològiques.

En aquest context i, vingui d’on vingui, promoure una certa reflexió social sobre la humanitat, l’organització de la societat o la política, entre aquestes generacions buides de contingut, sempre és positiva.

 

Dit això, quatre mots sobre el món de Divergent que mostra el film: el context és un Chicago futurista on la societat viu envoltada per un mur -inseriu aquí totes les comparacions possibles-, després d’una guerra devastadora per a la humanitat. Aquest punt de partida, comú a totes les distòpies, porta a una organització específica de la societat humana -l’objecte de la reflexió i comparació amb qüestions consubstancials al món real actual-, en aquest cas, societat que ha dividit els humans en 5 grups diferents -faccions-, cadascun segons un tret de la personalitat concret. Intrepidesa (valor), honestedat, amistat (cordialitat), erudició i abnegació (altruisme) són els 5 trets en què s’organitza la societat de Divergent, on les famílies es divideixen en pro de la personalitat de cada individu, el govern és confiat a la facció Abnegació, el conreu i l’alimentació, a Amistat, la justícia, a Honestedat i la seguretat i policia, a Intrepidesa. Erudició, que valora la ciència i el coneixement per damunt de tot plegat, jugarà un rol destacat en la desestabilització del sistema establert, que no admet individus “polifacètics”, anomenats “divergents”.

Divergent, dirigida per Neil Burger (Limitless), és, a banda d’una història social, la història personal de la jove Tris, que ha de triar a quina facció pertany –ergo el seu lloc al món-. El film tracta, doncs, qüestions d’identitat, creixement personal i inserció en la vida adulta, però també d’altres qüestions, com ara aspectes psicològics relacionats amb el tractament de les fòbies -teràpia de l’exposició- i la iniciació a la sexualitat, des d’un plantejament diferent a l’habitual promiscuïtat i precocitat fruit de la revolució emancipatòria de les generacions post baby boom.

Qui s’interessi per les qüestions existencials de la humanitat, política i organització social, possiblement trobarà el film poc contundent o ric en matèria reflexiva, que, malgrat que n’hi ha -i molta-, es mostra força clarament: aquesta és una de les característiques dels productes accessibles al gran públic. L’accessibilitat no és negativa, però i obté l’objectiu desitjat. Entre l’accessibilitat i el debat que generen els temes del film, hi ha la credibilitat i actuació dels actors protagonistes: Shailene Woodley i Theo James, Tris i Four respectivament, al film, a banda de Kate Winslet, que encarna “la dolenta de la pel·lícula”. Ni Woodley ni James aconsegueixen representar uns personatges complexos de manera brillant: a Woodley li falta expressivitat, força o el saber traslladar a la pantalla totes les capes de Tris; mentre que Four, en versió cinematogràfica, és massa afable i perd notòriament en ambigüitat, quan a la novel·la es tracta d’un personatge que en cap moment se sap exactament ni qui és ni de part de qui està. L’actuació de Kate Winslet és correcta, però no va més enllà d’això, i el seu personatge està poc desenvolupat.

Sigui com sigui, i si bé ni els actors encarnen uns personatges prou complexos ni la imatge és espectacular com a The Hunger Games – Catching Fire, Divergent és una pel·lícula correcta, presenta una història i elements de debat amb prou suc per a reflexions personals i discussions més enllà de què s’ha menjat -Facebook-, així com una excel·lent banda sonora instrumental -l’score, no la banda sonora original-, fruit de la productiva col·laboració entre els compositors Junkie XL i Hans Zimmer (The Dark Knight Rises, Inception o Madagascar).

El segon lliurament de la saga, Insurgent, ja està previst per al 2015.

 

TEXT: Mar Santacana

 

Dinosaur Jr concert 1 - E¦Çric Pa¦Çmies

Dinosaur Jr., a qui pocs mitjans esmenten, són un dels grups que, un cop sentit un acord, un sap de seguida que està davant d’una formació sòlida i de qualitat, malgrat que hagin actuat al festival en repetides ocasions i es tracti d’un grup prolífic pel que fa a concerts. Si bé no eren “la gran sorpresa” com ara el retorn a l’escenari de The Postal Service, Dinosaur Jr. són una aposta segura i imperdible; tot i que, segons alguns, al so li faltés potència –l’escenari Primavera, on van actuar, va rebre diverses crítiques de so, inclosa l’actuació de The Breeders–.

 

Dinosaur Jr concert 2 - E¦Çric Pa¦Çmies

En el repertori que van oferir, carregat de la guitarra contundent i sòlida de J Mascis –i és que quin professional, quina veterania, i sembla que el temps no passi per a ell, a diferència d’altres–, va incloure gairebé la meitat de cançons dels 80, que es diu aviat: fa entre 20 i 30 anys, d’això. Però no va ser només un recull de clàssics: també van incloure temes de l’últim disc I Bet on the Sky (2012) i de Where you been (1993), a banda de deixar lloc a les versions… inclosa “Just Like Heaven” de The Cure, cap al final. Un final guitarrer, per gaudir-ne absolutament, tant a dalt com a baix de l’escenari –com es podia veure en la cara d’alegria del dinosaure blanc–, amb “Sludgefeast” com a cloenda. I un misteri encara per resoldre: a la bateria vam veure algú a qui li havia crescut el cabell; no sabem qui és, però no va desentonar. Dinosaur Jr.: un clàssic que, per més que repeteixi, segueix essent un dels concerts del festival. Al grup de Boston li haurien de fer el carnet d’artista VIP al Primavera Sound.

 

The Breeders - Dani Canto¦ü

The Breeders, un altre clàssic alternatiu dels 90 i un dels caramels del Primavera Sound 2013, era una de les actuacions esperades, com a mínim per als nostàlgics i els fans que porten el nom dels Pixies marcat amb foc, i que no hem pogut mai veure’ls en directe per circumstàncies de la vida –i no per edat–, amb l’espina que queda clavada. En definitiva, The Breeders arribava amb una considerable expectativa, i més amb la promesa de rememoració de Last Splash (20è aniversari del disc), amb èxits com “Cannonball” o “No Aloha”. Contràriament a Dinosaur Jr., el grup de la baixista dels Pixies Kim Deal va decebre a l’actuació de divendres 24 de maig (21:30 h, Primavera), no va transmetre cap tipus d’energia i el concert va ser apàtic, malgrat els intents il·lusionats dels qui s’havien aplegat a l’escenari per rebre les germanes Deal amb els braços oberts. El disc va sonar, les cançons, també, la versió dels Beatles “Happiness is a Warm Gun”, cap al final, igualment. Però per si fos poca la desil·lusió, el grup va patir diversos talls de so enmig de les cançons; talls breus en la veu, però notoris.

 

 

TEXT: Mar Santacana

 

FOTOS: Èric Pàmies (Dinosaur Jr.) i Dani Cantó (The Breeders)

Manel - Mar Santacana

Pel que fa a les actuacions d’altres grups a part de Blur, la valoració és més discutible i depèn d’una gran varietat de factors: immensa oferta musical, diversitat d’opinions, gustos musicals diferents, entre d’altres. Manel, programats en un horari i escenari decents (20:30 h a l’amfiteatre; Ray Ban) no van poder competir ni que volguessin amb l’expectativa que els psicodèlics Tame Impala havien generat i que tocaven a la mateixa hora, a l’altra punta del recinte (escenari Heineken). Independentment de si un està d’acord o no amb què Manel sigui un grup apropiat per actuar al Primavera Sound, qualsevol presència estrangera es va fer, doncs, inexistent.

 

Tame Impala concert - Dani Canto¦ü

Els catalans número u de vendes a Catalunya i a l’estat van dedicar-se principalment a presentar el nou disc Atletes, baixin de l’escenari –tot i que també es va deixar caure algun clàssic com “Al Mar”, “Benvolgut” i “Boomerang”– de manera sòbria, més crua –guitarra elèctrica i absència d’ukelele– i al gra. Els de Barcelona, situats en línia –no és la primera vegada que s’intenta canviar la posició clàssica de la bateria–, van actuar davant d’un públic festiu i fidel, a qui no importava si el grup tenia el mateix ritme que ells, i entre alguns crits d’independència. “Teresa Rampell” va cloure l’actuació, que no es podia allargar més segons les dinàmiques horàries de festival. I és que la gran majoria de grups que van passar pel Primavera Sound ho van fer una mica en sec, sense el típic bis de final o els comiats allargats de concert, que van quedar reservats a molt pocs i grans caps de cartell.

 

 

 

TEXT: Mar Santacana

 

FOTOS: Mar Santacana (Manel) i Dani Cantó (Tame Impala)

 

VÍDEO: Organització

Blur concert - E¦Çric Pa¦Çmies

Malgrat la impossibilitat de tenir una perspectiva global de la qualitat musical del Primavera Sound, i tot i que pesi a alguns assistents crítics, un fet indubtable és que Blur va ser el gran triomfador del festival, sense cap mena de dubte: per la immensa gentada que ocupava l’escenari principal (Heineken) i la reacció de bogeria festiva que va desencadenar en el públic. Cap altre grup del festival no va aconseguir una fita similar durant l’edició d’enguany. L’actuació dels britànics divendres 24 de maig va reconciliar una generació que havia crescut amb el britpop de Blur els anys 90 –viatge directe a la joventut, sense nostàlgies– i que no havia vist mai la formació en directe, o feia massa temps –com a mínim, deu anys des de la darrera visita a la ciutat comtal–. Alguns assistents, extasiats, comentaven després del concert “Això és el millor que he vist al Primavera Sound després dels Pixies, t’ho ben juro!”. Però l’èxit de Blur no rau només en la generació britpop (que, curiosament, feia coincidir públic britànic amb públic autòcton), sinó en el potencial intergeneracional i accessibilitat que tenen les cançons del grup, tot fent-lo per a un públic força ampli.

 

Blur concert 2 - E¦Çric Pa¦Çmies

Si bé els anys passen per a tothom, i també per a un Damon Albarn visiblement envellit –el Photoshop enganya i molt, però el directe, gens–, la formació britànica, que va venir amb una secció de veus, així com una d’instruments de metall, va donar-ho tot en una actuació extàtica i plena d’energia, encara que cançons mogudes es barregessin amb moments de calma i a vegades el públic no volia aturar-se. Blur no va venir a complir expedient i això es va agrair. “Girls and Boys” va donar el tret de sortida per a la bogeria del públic, “Parklife” i “Country House” seguides semblaven no fer parar el cos de ningú –saltava tothom, en una mar humana, on onejava una estelada al mig del públic– i “Coffee and TV”, probablement van ser els himnes més destacats i moguts de la nit. El públic saltava, corejava diverses estrofes –Blow, blow me out I am so sad I don’t know why, a “Country House”–, mentre Albarn es lliurava no només en ànima sinó també en cos, a la gentada. Un conjunt de clàssics àmpliament coneguts pels assistents, així com “Beetlebum”, que també va sonar, juntament amb “There’s no Other Way” o “End of a Century”. Per acabar l’actuació, “Song 2”, la cançó més potent del grup, tot i que, curiosament, li va faltar un pèl d’energia. Però el públic ho va perdonar tot, perquè l’esplanada era una festa i no un examen d’errors.

 

 

TEXT: Mar Santacana

 

FOTOS: Èric Pàmies

Wu-Tang Clan - E¦Çric Pa¦Çmies

Prova de la gran influència que Wu-Tang Clan va tenir els 90 és que, fins i tot, com a curiositat, existeix un disc remescla entre cançons dels mítics del hardcore Fugazi amb música de Wu-Tang Clan. I és que ambdues formacions eren contemporànies i van acompanyar musicalment generacions de tribus urbanes diferents, amb el crossover. A Barcelona, Wu-Tang Clan, tot i no portar tots els seus membres, va provar –i va aconseguir– de fer moure els que s’aplegaven davant l’escenari Primavera, molts dels quals tenien cara de sorpresa, desconeixement i de “què fa un grup així, aquí”. Èxit, doncs, inclòs un remesclat “Come Together” dels Beatles pel mig.

 

 

El típic soroll dels vidres trencats després de cada tema, els símbols W amb les mans, les remescles tan característiques amb cançons clàssiques del soul, són alguns dels elements que es van poder veure i sentir en una actuació que coincidia amb el primer i aclamat àlbum del grup de rappers: Enter The Wu-Tang (36 Chambers). L’exèrcit de rappers va donar tota una lliçó magistral sobre què era un DJ clàssic i com duia a terme la seva activitat sense ordinador: amb els plats. Una escena memorable. Amb un punt d’humor van riure’s del hipsterisme tecnològic del públic.

 

 

TEXT: Mar Santacana

 

FOTO: Èric Pàmies

 

VÍDEO: Organització

El Inquilino Comunista concert - Mar Santacana

La nostàlgia també podia amb aquests dos grups mítics de l’indie, més propers geogràficament parlant: no només de les primeres edicions del festival Barcelona Acció Musical (BAM), essència de la música independent a casa nostra, sinó com a grans referents i acompanyants en general de l’adolescència tardana. El Inquilino Comunista, grup que s’havia de cercar amb lupa en el cartell mastodòntic del Primavera Sound, va ser un dels que, a finals dels 80, va importar a la Península els sons provinents del continent americà, com Sonic Youth, The Pixies o els mateixos Dinosaur Jr.; va acabar fent de teloner dels primers a la sala Zeleste –ja a principis dels 90–, així com d’un altre pes pesant de la música independent: Pavement. El Inquilino Comunista, associat al “so de Getxo”, va ser una de les joies del Primavera Sound: un gran revival de principis dels 90, un dels primers concerts del festival (dijous i a primera hora, al Primavera), encara amb sol, i amb un bon rotllo que es destil·lava per tot arreu, tant per part del grup, encantat de tocar, com del públic, format per una barreja “dels habituals” i els curiosos que n’havien sentit a parlar, tenint en compte l’aurèola de grup de culte del grup, però que no els havien vistos mai per qüestions d’edat.

 

Los Planetas - E¦Çric Pa¦Çmies

Mentre que els bascos van fer un dels concerts per endur-se’n a casa i asssaborir durant molt de temps, Los Planetas van provocar l’efecte contrari: el passat, millor oblidar-lo. Amb moltes més expectatives i públic que els primers, els de Granada van sonar notablement més avorrits i desganats que habitualment, fluixos, la nostàlgia es va destrossar, malgrat el disc que interpretaven (Una semana en el motor de un autobús, 15è aniversari), i fins i tot hi va haver desafinada clara de guitarra cap al final del concert, fins que es va canviar l’instrument. El consens entre el públic sembla ampli: decepció i destrossa dels records per part de Los Planetas, de qui només salven “La Copa de Europa”.

 

 

TEXT: Mar Santacana

 

FOTOS: Mar Santacana (El Inquilino Comunista) i Èric Pàmies (Los Planetas)

Backdrop - Mar Santacana

Fer balanç de la tretzena edició del Primavera Sound és una tasca tan ingent i aclaparadora com el mateix festival. Si és que es pot anomenar així, ja que fa anys que el Primavera Sound ha deixat d’associar-se estrictament a un festival musical de tres dies: any rere any es va ramificant fins a perdre la pista d’on arriba aquest gegant que s’ha anat forjant amb el pas del temps, fins esdevenir un referent mundial de dimensions inabastables, humanament parlant.

 

Amb una dotzena d’anys s’ha passat d’un somni, el de crear un espai per a la música independent a Barcelona –2001, Poble Espanyol, 7.700 assistents–, fins a l’actual xifra absolutament rècord de públic, de 170.000 persones, entre el festival de tres dies estrictament parlant (23 al 25 de maig, al recinte del Parc del Fòrum) i la resta d’activitats programades en el marc de Primavera a la Ciutat: jornada prèvia de concerts gratuïts al Fòrum el 22 de maig, Primavera al Parc, Primavera als Bars i Primavera als Clubs. A banda d’altres activitats paral·leles. Posar dates al Primavera Sound és ja pràcticament impossible, atès que la seva activitat és contínua i s’estén pràcticament durant tot l’any.

 

Rècords d’assistència malgrat la crisi

Tame Impala concert - Dani Canto¦ü
La xifra fa rodar el cap: 170.000 assistents –20.000 més que l’edició anterior– per un territori no precisament generador de música independent o de referència musical internacional, però que certament ha aconseguit situar Barcelona com a meca mundial d’aquest gran conjunt de músiques incloses en el calaix “alternatiu”, concepte del qual ja no se sap ben bé el significat. Ni tan sols la crisi bulldozer que desnona, genera taxes d’atur exhorbitants i generacions juvenils –o no tant– que viuen de les pensions de pares i avis ha aconseguit d’aturar el creixement imparable d’aquesta gran màquina anomenada Primavera Sound, que, a més, ha obert botiga pròpia i segell discogràfic; tot, mentre la resta de l’economia estatal s’enfonsa a una velocitat de vertigen.

I malgrat que gran part del públic d’enguany sigui estranger (40%), la majoria segueix essent autòcton, amb un 40% de públic català (20%, de la resta de l’estat).

Èxit rotund per a l’organització, doncs, que ha sabut crear una fórmula bombàstica i excepcional, a l’hora de fer realitat un somni aparentment impossible.

 

Les marques, part essencial del creixement del festival

 

L’edició de 2013 ha sabut treure partit de les marques comercials a l’hora de fer créixer el festival, creixement que s’ha fet pal·lès en l’oferta musical: “d’aquesta manera hem pogut portar qui volíem sense haver d’augmentar el preu de les entrades a, probablement, el doble” (Albert Guijarro, co-director del festival). A banda de l’ampliació d’espais: l’àrea del festival ha comptat amb 21.000 metres quadrats més que l’edició anterior.

 

Un públic de més de 30 anys, català i estranger a parts iguals

Pu¦üblic Melody Pitchfork - Mar Santacana

Amb un desglossament de xifres d’assistència de 47.000 persones per a dijous 23 de maig, el primer dia del festival, i 50.000 tant per a divendres com per a dissabte (dades provisionals), la resta fins als 170.000 visitants se l’enduen les activitats de Primavera a la Ciutat. Pel que fa al perfil de públic del Primavera Sound 2013, la mitjana d’edat se situa entre els 25 i els 35 anys, però sobretot en la franja dels 30 als 35 anys, essent-ne la mitjana d’edat concreta els 32 anys i escaig. Quant a l’origen dels assistents internacionals, el pes principal se l’endú el públic britànic, seguit del francès i l’italià –on és, l’alemany?–; i en menor mesura, els originaris dels països escandinaus, així com dels Estats Units, país que experimenta el creixement d’assistència al festival més pronunciat de la seva història, segons l’organització.

 

Els abonaments per al festival de tres dies, modalitat amb què acudeix el públic estranger, s’havien exhaurit dos mesos i mig abans del festival. D’altra banda, el públic autòcton, a part d’abonaments, és el que adquireix les entrades individuals, i més a última hora. En aquest sentit, val a dir que l’organització havia aplicat una política agressiva de preus com ara la venda d’“abonaments anti IVA”, amb l’objectiu de frenar al màxim l’impacte negatiu de l’increment de l’IVA sobre les activitats culturals (del 8% al 21%) i no oblidar el públic local, per qui ha disminuït en picat el poder adquisitiu, amb la consegüent pèrdua de públic en concerts al llarg de l’any.

 

Una oferta musical aclaparadora, inabastable i de ruleta russa. Límits?

 

Pel que fa a l’oferta musical del festival Primavera Sound, la síntesi i el balanç són difícils, si no impossibles. Amb un cartell de més de 230 noms, hi ha tantes llistes de destacats o “els millors del festival” com opinions i persones que escriuen: tant a mitjans d’informació, com a títol personal. Aquest és un dels trets clars del Primavera Sound: no és possible posar-se d’acord en una valoració de quins han estat els millors artistes de l’edició de 2013 i fer-ho és una qüestió gairebé estrictament personal. I és que, com es va dir a les trobades del sector musical que es van organitzar en el marc del Primavera Sound, amb el nom de PrimaveraPro, “allò que és bona música ho has de decidir tu” (integrants de la taula rodona Nous models del negoci musical: Conquista del Regne Unit).

cartell

La llista de noms del cartell musical és tan aclaparadora que qualsevol intent de destacar grups sempre deixarà insatisfets els seguidors d’altres formacions no incloses. Per a qui un artista és increïble, per a un altre és absolutament soporífer i mancat de qualsevol interès; per a qui un concert va ser impressionant, per a un altre va ser “un desastre”; i per a qui el so va ser impecable, per a un altre va resultar un pecat. En això s’inclou la diversitat de gèneres –el festival programa gèneres molt variats i d’extrems allunyats, des de l’electrònica, l’indie noise, el hip hop, diverses variants del pop i del rock, psicodèlia, tendències folk o músiques inclassificables–, que fan d’entrada una criba de públic envers diferents escenaris, així com la diferència entre “velles glòries”, artistes consagrats, formacions de culte, noves tendències, artistes desconeguts i “grups a qui s’ha de veure”, pels rumors de futures promeses. En definitiva, la diatriba es troba entre apostar pels clàssics a qui no s’ha tingut oportunitat de veure o per a rememorar temps passats, i els nous artistes que, si un es perd, pot deixar passar el proper èxit o sorpreses que no descobriria mai.

 

A banda del gust personal, doncs, la perspectiva global i la tria de millors o pitjors no és possible, conseqüència natural de l’extrema quantitat d’oferta a diregir en un temps absolutament insuficient, la qual, senzillament, és impossible d’abastar malgrat corredisses constants de punta a punta del recinte, així com els inevitables solapaments d’horari. El resultat final: una ruleta russa. Segons qui es triï, es pot descobrir una joia o l’agenda escollida pot resultar desastrosa. A més, cal tenir en compte les necessitats vitals de subsistència: una cua per un entrepà a mala hora pot fer perdre l’actuació sencera d’un grup. Per tant, una de les qüestions resum del festival és la impossibilitat d’obtenir cap tipus de perspectiva valorativa pel que fa a oferta musical present, ja que no es té el do de la ubiqüitat i la crítica musical va lligada a preferències personals, encara que es vulgui ser objectiu.

 

Pu¦üblic Melody Pitchfork 2 - Mar Santacana

Això planteja fins a on ha d’arribar el Primavera Sound, pel que fa a quantitat d’oferta musical. Hi ha qui diu que el festival “morirà d’èxit”; i és que, de moment, segueix creixent i sembla no voler tenir límits. I si bé resulta un aparador excel·lent per fer un petit tast d’una gran quantitat de grups –dins de les limitacions humanes–, possiblement calgui una reflexió entorn d’aquesta qüestió i de quin es vol que sigui l’objectiu del festival. En aquest sentit, un aspecte a plantejar-se és si es vol seguir apostant per una especialització musical, encara que això impliqui establir sostres, o si es prioritza un creixement sostingut amb una massificació de públic que comença a ser incòmoda: com a festival, l’augment de públic amb finalitats purament festives, en detriment del públic oient de què té fama el festival, pot fer sacsejar els fonaments de la casa i representar un risc per al Primavera Sound. I en aquesta edició del Primavera Sound, no se n’ha vist precisament poc, de públic exclusivament festiu.

 

El que ja és clar és el primer grup anunciat per a l’edició de l’any vinent del festival Primavera Sound: el grup d’indie-folk Neutral Milk Hotel. Els americans, formats a finals dels 80, es van reunir a finals d’enguany i han influït artistes com Bon Iver.

 

Un recorregut musical pel festival

 

Blur balanc¦º - E¦Çric Pa¦Çmies

Si bé no pretenem establir un balanç musical general per al conjunt del festival, sí que en podem fer alguns comentaris, segons el que vam poder veure i preguntar als assistents. El fet menys discutible és que els clàssics del britpop Blur van acaparar el festival, tot fent honor al seu paper de grans caps de cartell; una actuació massiva, plena de vells èxits i carregada d’energies, que va provocar la bogeria del públic, juntament amb el lliurament total de Damon Albarn. D’altra banda, els catalans Manel, que van presentar nou disc davant d’un públic fidel, autòcton i justet en nombre, no van poder competir en absolut amb la colossal expectativa generada pels australians Tame Impala, que tocaven a la mateixa hora, el primer dia del festival.

 

 

El retorn als escenaris de The Postal Service després de deu anys de passar per Barcelona, i del seu únic disc, era un dels més esperats, tot i que van haver de compartir horari amb un altre dels noms buscats al festival: Deerhunter. El duo de l’electrònica suau amb tocs indies, transformat en quartet ben coordinat, no va arrencar emocions destacades, però va oferir un directe correcte, malgrat intrusions de so contundents i sorolloses provinents de l’ex-Hüsker Dü Bob Mould, que tocava a l’escenari del costat.

 

 

La incompatibilitat horària de les actuacions de The Postal Service i Deerhunter es va poder resoldre, ja que els darrers van actuar dissabte, tot reemplaçant així un dels caps mitjans de cartell: Band of Horses. Amb l’actuació de dissabte es va produir un fet insòlit: Deerhunter va arribar a tenir programats tres concerts durant el Primavera Sound; dijous, dissabte (Fòrum) i diumenge (sala Apolo). L’absència de Band of Horses, a causa dels tornados mortífers a Oklahoma, que els van impedir de viatjar, va ser una de les més lamentades entre el públic assistent al festival.

 

Deerhunter - Mar Santacana

D’altra banda, l’actuació que va dur a terme l’australià Nick Cave amb el grup The Bad Seeds va ser una altra de les més valorades pel públic, juntament amb la dels francesos Phoenix; “vella glòria” vs. grup relativament nou, que ja no ho és tant. Els darrers, amb nou disc sota el braç (Bankrupt!, 2013), van oferir un dels directes més festius i festivalers al Fòrum, amb una posada en escena perfectament adequada a l’ambient del Primavera Sound i al seu so colorista de pop-rock sintetitzador: entre llums i colors, llançament de confeti en forma de bitllets falsos artístics, banys de masses entre el públic i alternant cançons ballables amb d’altres a mig tempo, Phoenix va saber aprofitar les possibilitats d’un festival per endur-se’n el públic a la butxaca, que va acabar amb un somriure d’orella a orella després d’una bona festa.

 

 

L’efecte contrari va tenir lloc amb l’esperada actuació d’un clàssic dels 90, The Breeders, que celebraven el 20è aniversari de l’exitós disc Last Splash. El grup de la baixista dels Pixies Kim Deal va oferir un concert absolutament mancat de nervi i que ni la il·lusió nostàlgica de qui esperava veure la formació va poder posar-hi remei, al contrari que un altre dels clàssics de la música alternativa americana: Dinosaur Jr. Aquests segons van demostrar perquè les seves actuacions segueixen essent un valor segur després de gairebé 30 anys d’existència, independentment de les vegades que el trio passi pel Primavera Sound o faci els concerts que faci a la ciutat. A més, l’inconfusible J Mascis –guitarra, vocalista i ànima del grup– va posar la cirereta en el tancament de la gran festa de Phoenix.

 

Dinosaur Jr balanc¦º - E¦Çric Pa¦Çmies

Un dels grans que passaven per la 13a edició del Primavera Sound eren els reis del rap Wu-Tang Clan, que van revolucionar el gènere durant els 90 i que han deixat una allau d’influències fins i tot fora del seu àmbit musical. No tenien un gran rival pel que fa a l’horari en què estaven programats i, per tant, van comptar amb un públic força nombrós, tot i que no del tot coneixedor dels americans i fins i tot sorprès pel gènere musical, com si no anés amb ells. Tot i en aquest ambient, Wu-Tang Clan va menjar-se el públic, a qui va fer saltar, cantar i moure’s com titelles.

 

 

També hi va haver lloc per a nostàlgies dels 90 més properes: uns clàssics del BAM com El Inquilino Comunista i Los Planetas. Mentre que els bascos van oferir un directe excel·lent, aportant una alenada d’aire fresc amb la seva actuació carregada d’energia i de nostàlgia positiva, el directe de Los Planetas amb el seu disc emblemàtic Una semana en el motor de un autobús (1998) va rebre nombroses queixes i decebre els que llanguien per recuperar un passat perdut; un passat que, en aquest cas, està perdut.

 

El Inquilino Comunista balanc¦º - Mar Santacana

Ja cap al final del festival, un altre dels moments esperats: el retorn dels clàssics My Bloody Valentine al Primavera Sound, amb nou disc (m b v, 2013), després de més de vint anys de sequera. El grup irlandès-britànic icona del shoegazing va haver de competir amb l’actuació de Crystal Castles, que va dividir el públic del festival a la mateixa hora de dissabte. L’actuació de My Bloody Valentine no va rebentar timpans ni va fer vibrar el cos dels assistents; ans al contrari, va tenir un volum de so força baix, en comparació amb la potència sonora que els acostuma a caracteritzar en directe, i les veus encara eren més inaudibles que habitualment, sobretot les del seu líder Kevin Shields. Fins i tot, qui duia taps a les primeres fileres va haver d’apartar-se’ls per poder sentir la distorsió en tota la seva cruesa. En el passatge final de l’actuació, però, el grup va generar un ambient destructiu sònic de pur soroll hipnòtic –el “white noise” del “You Made Me Realise”– que va deixar el públic en estat de nirvana, sense sordesa.

 

My Bloody Valentine

 Però el Primavera Sound va comptar amb moltes altres propostes musicals. Neurosis va prendre el relleu aquest any de la versió metal en el festival, un relleu molt menys agressiu que el de grups com Napalm Death i Mayhem de l’edició anterior, ambdós del gènere més extrem del metal –death i black metal respectivament–. Neurosis, la versió lenta del gènere, va oferir un directe correcte, enmig d’una programació irregular de dissabte, en què el fred i el cansament de dos dies acumulats de festival demanaven una certa contundència musical. De la banda del soroll, arribava el projecte del cineasta Jim Jarmusch, que semblava voler posar a prova la resistència nerviosa dels assistents, encara més que Animal Collective: aquest és un dels exemples de fins on s’arrisca el festival a l’hora de programar tendències. D’altra banda, els canadencs Metz o “nous Nirvana” amb molts matisos, que ja havien passat enguany per Barcelona, van oferir, amb una mica més de soltura, energia a dojo en un escenari reduït (Pitchfork), però ple de públic.

 

Metz - Mar Santacana

Grizzly Bear, amb una posició d’importància en el cartell, van sonar avorrits, distants i gens adequats a l’hora de la seva programació, a causa de la seva aposta més aviat tranquil·la i intimista, que no va connectar amb el públic; una hora en què, sense energia, el cansament del públic començava a passar factura. Segurament una actuació diürna –o, directament, en una de les sales que programaven Primavera a la Ciutat– hagués estat molt més encertada.

 

 

Phosphorescent (Matthew Houch), nova incorporació al cartell després que alguns noms en caiguessin, i que tenia un cert reclam, també hauria estat més adequat en un escenari petit, mínimament delimitat i, probablement, en programació de dia; el cantautor no es va beneficiar del so de l’ATP, escenari situat a la desoladora –i freda– esplanada, al costat del principal Heineken. Finalment, els catalans The Suicide of Western Culture, amb la seva electrònica agressiva, contundent, sorollosa i de cert atractiu magnètic, que combinava la projecció d’imatges històriques de la Guerra Civil amb percussions, va aconseguir fer passar la son a darrera hora, l’últim dia del festival, en un dels escenaris més petits del Primavera Sound (Vice).

 

The Suicide of Western Culture

Moltes propostes musicals s’han quedat en el tinter, però ja hem advertit que no era la nostra intenció, ni és possible, humanament parlant, poder fer un balanç exhaustiu d’absolutament tot el cartell del festival. Només un parell d’apunts finals: els millors concerts, de dia i en escenaris més o menys delimitats, petits, o a l’amfiteatre (Ray Ban), tant per comfort, com per gaudir d’una actuació en directe, i pel temps especialment fred i ventós d’aquesta edició; el més dur, els escenaris desoladors a l’esplanada, amb el fred i les distàncies a recórrer d’una punta a l’altra del recinte, per perdre’s el mínim nombre possible d’actuacions, amb l’atapeït programa que s’oferia.

 

Segueix la controvèrsia entorn dels grups autòctons

 

Pel que fa a l’oferta musical, una qüestió que repeteix polèmica –tot i que segurament menys que l’edició anterior– és la reduïda o no adequada programació de grups autòctons –horaris i escenaris–, que apunten fins i tot mitjans internacionals com Pitchfork o participants també internacionals a les jornades PrimaveraPro. El festival va rebre l’edició anterior crítiques significatives en aquest sentit, i segurament això ha resultat en la programació dels dos grans catalans actualment –Manel i Antònia Font–, malgrat que els primers no podien competir amb l’actuació massiva de Tame Impala, tot i comptar amb un escenari i horari rellevants. Una altra qüestió és si aquests dos grups concrets eren adequats musicalment per al públic destinatari del festival. D’altres grups i artistes catalans –L’Hereu Escampa, que ha rebut crítiques positives internacionalment, The Free Fall Band, Hidrogenesse, Fred i Son, La Brigada o el DJ John Talabot, aquest darrer amb èxit internacional ben reconegut–, així com de l’estat, han tingut representació en el festival, tot i que es segueix indicant que les prioritats de l’organització no miren cap endins, sinó cap a l’exterior.

 

Anto¦Çnia Font

 

Qüestions pendents: la polèmica de l’Auditori i el transport públic

 

Com en tota organització mastodòntica, sempre hi ha qüestions pendents. Una de les reivindicacions repetides de l’organització és la polèmica reserva de l’Auditori (Fòrum), on tenen lloc algunes de les actuacions considerades “de cirereta”. La gestió de l’Auditori es duu a terme via una concessió privada que només permet assegurar amb un màxim de sis mesos d’antel·lació la disposició de l’espai i que, amb un festival on els abonaments es comencen a vendre amb un any d’antel·lació (3 de juny de 2013, per a l’edició de 2014), és un maldecap considerable per a l’organització. El malestar entorn d’aquesta qüestió és evident, pel fet de no poder garantir unes dates concretes, motiu pel qual l’organització reclama a l’Ajuntament de Barcelona que intervingui en aquest sentit. Sigui com sigui, Primavera Sound ja ha anunciat que l’edició de 2014 tindrà lloc l’últim cap de setmana de maig, com és habitual i peti qui peti. I és que les inusuals baixes temperatures també rècord de l’edició d’enguany han ajudat a proporcionar un motiu addicional de pressió, tot adduint que avançar el festival una setmana té conseqüències clarament negatives per a l’esdeveniment musical. Si bé el temps no és una ciència exacta, sí que és cert que sol i calor són un reclam més per a gran part del públic estranger que es desplaça a Barcelona per al festival.

 

Finalment, el transport és una altra de les qüestions pendents que requereix la col·laboració de l’Ajuntament, si bé aquesta qüestió es deixa més de costat, tot al·legant que “TMB ja proporciona el servei de transport” o que “Si ni el Barça no ha aconseguit canviar els horaris del metro, nosaltres tampoc” (organització). El fet és que riuades de gent intentant sortir del Fòrum amb algun tipus de transport –no tothom es queda els tres dies fins les 6 del matí, i menys, de la mitjana d’edat assistent–, aporten un panorama deplorable, ja que la diferència amb els partits del Barça és que no deixen ningú enmig del carrer a les tres de la matinada després d’un dia esgotador, esperant dues o tres hores l’obertura d’un metro, un nit bus que no s’atura per les allaus o un autobús de TMB de pagament, amb cua massiva i pel qual no són vàlids els títols de transport habituals. Si l’Ajuntament fa excepcions en l’horari del metro dies puntuals al llarg de l’any, avançar l’obertura del metro un parell d’hores seria suficient per donar sortida als milers d’assistents que s’amunteguen penosament als voltants del Fòrum. El 2013, els que no hagin atrapat una bona galipàndria, els haurà tocat la loteria.

 

 

 

TEXT: Mar Santacana

 

IMATGES: Dani Cantó (Tame Impala), Èric Pàmies (Blur, Dinosaur Jr.), Mar Santacana (Deerhunter, El Inquilino Comunista, Metz, públic – Melody’s Echo Chamber, backdrop), Organització (Antònia Font, My Bloody Valentine, The Suicide of Western Culture, cartell)

 

VÍDEOS: Organització